Nascut a Mataró el 1867, es doctorà en Ciències Físiques i Matemàtiques el 1889. Es formà en arquitectura a les escoles de Barcelona i Madrid (1883-1891). Va substituir Emili Cabanyes com a arquitecte municipal el 1892 i ho va ser fins el 1896.

Destacat arquitecte modernista va incorporar elements goticitzants i de la tradició autòctona, deixant nombroses obres a Mataró, com la Casa Sisternes (1891), la Casa Parera (1894) o la botiga La Confianza (1894), la Benèficència (1894) o l’emblemàtica Casa Coll i Regàs (1897). A Argentona, localitat on estiuejà, també va deixar un important llegat arquitectònic com ara la seva casa d’estiueig (1897-1905) o la Casa Garí (1899-1900). I a Barcelona, la Casa Amatller, la Casa Macaya o la

Casa de les Punxes. A Mataró també va deixar altres obres com ara la restauració de la Creu de Terme (1892), l’acabament de l’edifici del Rengle (1893) que havia iniciat Emili Cabanyes, o l’enteixinat del Saló de Sessions de l’Ajuntament (1893). Destaca també el projecte de la Xarxa de Clavegueram (1894).

S’inicià en el camp del catalanisme polític en el Centre Escolar Catalanista. Participà activament en l'Assemblea de les Bases de Manresa (1892) com a delegat per Mataró. Fou cofundador de la Lliga Regionalista el 1901 i regidor de l'Ajuntament de Barcelona del 1901 al 1906, i diputat a Corts per la candidatura de Solidaritat Catalana del 1907 al 1909 i el 1913 diputat provincial al Congrés de Diputats a Madrid. El 1917, en morir Enric Prat de la Riba fou nomenat President de la Mancomunitat de Catalunya fins al 1923 quan el cop d’estat de Primo de Rivera l’empenyé a la dimissió i a l’exili. En esclatar la Guerra Civil Espanyola s’exilià novament establint la seva residència a París fins al 1942. En retornar no podrà exercir d’arquitecte i s’haurà de limitar a la restauració i salvament d’edificis i patrimoni històric.

Autor de nombrosos estudis sobre la història de l'art i l'arquitectura, sobresortí en l'estudi de l'art romànic i fou un dels primers en qüestionar la restauració de Ripoll de l'Elies Rogent. Fundador de l'Associació Artístich Arqueològica Mataronesa i membre de la junta com a vocal, el 1892 era acceptat com a soci de l'Asociació homònima de Barcelona. Va ser un dels principals impulsors de les excavacions d'Empúries. Membre i president de l'Institut d'Estudis Catalans (1922-1956), va pertànyer a nombroses acadèmies, instituts i societats europees, i ocupà llocs honorífics en patronats i juntes de museus i biblioteques. Fou doctor "honoris causa" de les universitats de París, Friburg de Brisgòvia, Barcelona i Tolosa de Llenguadoc.

Va morir el 1956 a Barcelona.